DAMUNT d’una llarga taula de fusta hi vivia un petit
poblat de robots. Entre ells hi havia un robotet malmès i oxidat, que tan sols
funcionava endollat a la llum elèctrica i era la riota dels companys a causa del
seu mal aspecte i per la seva mobilitat limitada: mentre els altres robots a
piles campaven per allà on volien de la taula, el pobre robotet mai podia anar
més enllà d’on el curt cable elèctric el deixava avançar.
Com que les contínues burles dels companys robot l’enrabiaven,
sovint havia intentat de perseguir-los, però sempre sabien escapar-se de la
zona on el robotet sí que tenia llibertat de moviment. Excepte una vegada, que
va empaitar-los amb tanta ràbia i ímpetu, que va ser capaç d’avançar cinc
centímetres més del que el fil elèctric li ho permetia. L’únic problema d’això va
ser que el cable va desendollar-se per la forta estrebada que li va propinar i el
robotet va romandre inactiu fins que el seu amo no el va tornar a connectar a
la llum.
Finalment, el pobre robotet, trist i marginat, va decidir
que únicament volia que l’òxid del seu cos el consumís i no tornar a funcionar
mai més. Però un fet inesperat el va fer canviar ràpidament de parer. I és que
un bon dia el seu amo va afegir un nou robot a la seva col·lecció. Aquest,
però, era en realitat una bonica i dolça roboteta a piles. Quan el robotet la
va veure, dels seus ulls metàl·lics saltaren guspires d’enamorament. Però com
que tots els altres robots s’atansaren ràpidament a saludar a la nova companya,
ella no va fixar-se en el pobre robotet, aïllat a la força de la resta.
Unes hores més tard, quan les esperances de ser correspost
amb l’amor de la roboteta semblaven truncades, a tots els altres robots se’ls començaren
a acabar les piles. Tot i que encara posseïen suficient energia com per estar
actius i avançar amb lentitud, no en disposaven prou per a ser capaços de canviar
la trajectòria que havien estat resseguint uns segons abans. Això va comportar
que la roboteta avancés forçosa cap al bordís de la taula, directa a
precipitar-se al buit. El robotet va sobresaltar-se en veure-la i sí que va
córrer amb tota la seva força envers ella.
Quan ja tan sols els separaven deu escassos centímetres,
el robotet va experimentar una estrebada i va sentir com l’electricitat s’escapava
lentament del seu interior, fins a quedar sumit en la inactivitat. S’havia
desendollat.
Quan es va despertar, va entreveure amb els ulls encara
endormiscats a la roboteta somrient. Allò volia dir que havia reeixit en el seu
propòsit de salvar-la! Tot just desconnectar-se de la llum, la fervent inèrcia del
robotet l’havia ajudat a avançar el suficient per a empentar-la, donar-li un
nou rumb i evitar que es precipités de la taula.
Ara la roboteta mirava al seu heroi amb ulls resplendents,
mentre l’agafava de les menudes mans oxidades, i el robotet a la fi va sentir la
felicitat dins el seu cor de metall.