El del noi borratxo


Deien que un noi borratxo s’aterrí en veure llum a una de les finestres del seu pis quan tornava a casa de matinada.

Aquest noi era jo i el meu nom és Pol. Aleshores em trobava a la fi de la vintena i m’agradava molt la beguda. Tant era així, que quan m’obria una ferida no requeria de la necessitat de curar-la amb alcohol: es desinfectava per ella mateixa. Però la meva xicota, la Irene, s’havia afartat fins al súmmum de les meves contínues trompes i nits de gresca, i m’abandonà després d’una llarga i exaltada discussió la nit anterior a la història que tot seguit us narraré.

La ruptura amb la Irene no va privar-me de beure, sinó tot el contrari, que la nit següent vaig sortir a emborratxar-me d’alcohol amb la creença plena de que allò em curaria de qualsevol mal o de tot sentiment de tristesa: si és que en tenia vestigi. Així doncs, va ser aquella mateixa matinada quan vaig advertir llum a una de les finestres del meu pis. El succés no seria rellevant si encara visqués en convivència, però la Irene m’havia deixat vint-i-quatre hores abans i en aquell pis no hi podia haver ningú més. L’altre cas seria que hagués oblidat d’apagar el llum en sortir, excepte que l’aplicació de control de la llar del meu telèfon mòbil m’informava que havia apagat els llums exactament a les vint-i-tres hores i dos minuts.

Quan vaig arribar al pub irlandès que sovintejava amb la colla ja s’hi trobaven tots els meus amics —tan sols n’eren dos—, i ràpidament vaig demanar-me la primera de les set pintes de cervesa negra que caurien aquella nit. Els amics em preguntaven entre glop i glop com em sentia anímicament, i es lamentaven, amb un excés de falsedat, de la meva ruptura amb la Irene.

—Em sap molt de greu, nen —em deien, mentre un em posava la mà a l’espatlla i l’altre m’acariciava lleugerament el braç, convençuts com ximplets que tals accions m’animarien.

—Quan sapigueu el que la Irene pensava de vosaltres, no us sabrà tant de greu —vaig sentenciar.

I llavors vaig començar a explicar, fil per randa, tot el que la Irene criticava d’ells: que l’un era un derrotista irreparable que s’agregava en els nostres sopars romàntics, sense haver estat convidat, i que l’altre era un «Pompeu Fabra» impertinent que sempre la corregia al parlar, cosa que la irritava en gran manera: «tamany no existeix en català; no m’apoyes, em dónes suport!». Evidentment, els dos al·ludits s’indignaren i iniciaren el seu reguitzell de queixes i crítiques sobre la meva ex. I jo, en comptes de parar-los els peus, vaig unir-me en el ventall de desconsideracions incloent-hi algunes males experiències íntimes.

La nit donava pas a la matinada i vam seguir bevent i parlant pels descosits, sobretot un servidor. Com més bevia més parlava, i com més parlava més se’m deshidratava la boca i més necessitava beure; era un cercle viciós d’addicció desenfrenada. I els acudits que explicàvem eren cada vegada més dolents, llevat que misteriosament ens partíem més de riure.

El local s’anà omplint de gom a gom. A prop de la nostra posició s’hi plantà un grup de tres noies que també bevien i parlaven entre crits i riures. Vaig acostar-m’hi amb determinació i així lligar amb alguna d’elles —el fet de no tenir parella em deslliurava de les manilles nomenades fidelitat—. Tot seguit de dir-les que les convidava a una copa, van mirar-me arrufant les celles i torçant els llavis en un clar gest de rebuig. Probablement les hauria espantat la meva manera de parlar, ja que no havia aconseguit el propòsit d’amagar rere la veu la borratxera que m’amarava el fetge. Seguidament d’insistir-hi dues vegades més, les vaig veure marxar cap a les escales que pujaven a un pis superior del mateix local. Humiliat, i amb els amics acarnissant-se de mi, em vaig obstinar a no acabar la nit sense lligar-me a una noia i vaig recórrer-me tot el pub a la caça.

Diverses negatives més tard, a la fi vaig trobar una noia, bastant lletja he de reconéixer, que estava disposada a acompanyar-me a casa. Tenia el cabell castany, la pell d’un blanc nuclear i una petita berruga vora la comissura dels llavis. A aquelles hores, i en el meu estat, la seva lletjor em semblà un tret ínfim. Durant el trajecte a casa ens vam aturar pels portals i ens petonejàrem i grapejàrem com dos pervertits en estat de llibertinatge, mentre li fotia mà li anava dient que era la meva vampiressa; se m’havia acudit a raó de la pell blanca, és clar. I si jo anava molt begut, ella estava totalment ofegada en alcohol. A mig camí de casa va començar a trontollar i gairebé caiem els dos de nassos a terra. La vaig aferrar i vam seguir caminant fent ziga-zagues. No obstant això, les aturades luxurioses als portals persistiren i la vampiressa començava a descordar-se la brusa a cada parada que fèiem. Jo la insistia a cau d’orella que aquella acció aniria a càrrec meu l’instant en què els dos poséssim un peu al meu dormitori.

Pujant el carrer que enfila a casa va ser quan vaig veure llum a una de les finestres del meu pis. Tot i la temença inicial, em vaig envalentir cap allà i vaig obrir el portal després de quatre intents frustrats d’encaixar la clau al pany. L’esforç de no fer soroll al tancar-la va fracassar i l’escàndol de la porta de fusta en cloure’s va ressonar en un eco inacabable per tot l’edifici. Aleshores vam pujar les escales fins al segon pis amb notòria dificultat i vaig advertir que la porta de casa era tancada i que no tenia signes d’haver estat forçada. Vaig suposar que el lladre hauria entrat per la porta de la galeria perquè a l’estiu sempre la deixava oberta.

El dring de claus i clauers s’espargí a través del replà. Vaig fer un gest de silenci amb el dit sobre els llavis i les claus van callar progressivament. Van caldre dos intents més per obrir la porta del pis. Vaig manar a la vampiressa que esperés al replà —tot i que començava a tenir els meus dubtes de què parlés o entengués el meu idioma— i vaig entrar tot deixant la porta ajustada per no fer més soroll. Un cop a dins vaig observar que la porta del dormitori estava tancada i que el llum de l’interior es filtrava a través de l’escletxa de terra. Procurant ser el més sigil·lós que el meu estat d’embriaguesa era capaç de proporcionar-me, vaig creuar el passadís fins a la porta del dormitori i vaig acostar la mà sobre el pom daurat per fer-lo girar. De primer se’m va relliscar i vaig propinar un cop sec a la porta de manera indeliberada, però a la segona va anar la bona.

A l’interior del dormitori esperava veure-hi de tot, menys el que hi vaig trobar:

—Hola, amor —em va dir la Irene amb un fil de veu.

Tenia els ulls vermells i inflats d’haver plorat. Estava asseguda al llit i a les mans subjectava el porta retrats d’una foto dels dos a París. Va romandre una estona amb el cap cot, absorta en la fotografia que acariciava amb els dits. Jo vaig guardar silenci, limitant-me a fer esforços per sostenir-me dret i no balancejar-me com un saltamartí.

—Avui t’he trobat a faltar —va dir-me tot d’una.

—Jo també —va ser la meva instintiva resposta d’hipòcrita consumat.

—Vull tornar, si em promets que et controlaràs amb la beguda...

—T’ho prometo —vaig mentir.

—T’estimo —em va dir mentre s’aixecava i em va abraçar.

De sobte vam percebre una ombra al nostre costat.

Al marc de la porta del dormitori s’hi recolzava la vampiressa en posició sensual, amb la brusa totalment oberta i mostrant-nos els voluminosos pits. Va ser en aquell imprevist moment quan la Irene rebia la meva estèril resposta:

—Jo també t’estimo.



FI