Deien que un noi borratxo s’aterrí
en veure llum a una de les finestres del seu pis quan tornava a casa de
matinada.
Aquest noi era jo i el meu nom
és Pol. Aleshores em trobava a la fi de la vintena i m’agradava molt la beguda.
Tant era així, que quan m’obria una ferida no requeria de la necessitat de
curar-la amb alcohol: es desinfectava per ella mateixa. Però la meva xicota, la
Irene, s’havia afartat fins al súmmum de les meves contínues trompes i nits de gresca,
i m’abandonà després d’una llarga i exaltada discussió la nit anterior a la
història que tot seguit us narraré.
La ruptura amb la Irene no va privar-me
de beure, sinó tot el contrari, que la nit següent vaig sortir a emborratxar-me
d’alcohol amb la creença plena de que allò em curaria de qualsevol mal o de tot
sentiment de tristesa: si és que en tenia vestigi. Així doncs, va ser aquella
mateixa matinada quan vaig advertir llum a una de les finestres del meu pis. El
succés no seria rellevant si encara visqués en convivència, però la Irene
m’havia deixat vint-i-quatre hores abans i en aquell pis no hi podia haver
ningú més. L’altre cas seria que hagués oblidat d’apagar el llum en sortir,
excepte que l’aplicació de control de la llar del meu telèfon mòbil m’informava
que havia apagat els llums exactament a les vint-i-tres hores i dos minuts.
Quan vaig arribar al pub
irlandès que sovintejava amb la colla ja s’hi trobaven tots els meus amics —tan
sols n’eren dos—, i ràpidament vaig demanar-me la primera de les set pintes de
cervesa negra que caurien aquella nit. Els amics em preguntaven entre glop i
glop com em sentia anímicament, i es lamentaven, amb un excés de falsedat, de
la meva ruptura amb la Irene.
—Em sap molt de greu, nen —em
deien, mentre un em posava la mà a l’espatlla i l’altre m’acariciava lleugerament
el braç, convençuts com ximplets que tals accions m’animarien.
—Quan sapigueu el que la Irene
pensava de vosaltres, no us sabrà tant de greu —vaig sentenciar.
I llavors vaig començar a
explicar, fil per randa, tot el que la Irene criticava d’ells: que l’un era un
derrotista irreparable que s’agregava en els nostres sopars romàntics, sense
haver estat convidat, i que l’altre era un «Pompeu Fabra» impertinent que
sempre la corregia al parlar, cosa que la irritava en gran manera: «tamany no existeix en català; no m’apoyes, em dónes suport!».
Evidentment, els dos al·ludits s’indignaren i iniciaren el seu reguitzell de
queixes i crítiques sobre la meva ex. I jo, en comptes de parar-los els peus,
vaig unir-me en el ventall de desconsideracions incloent-hi algunes males
experiències íntimes.
La nit donava pas a la
matinada i vam seguir bevent i parlant pels descosits, sobretot un servidor. Com
més bevia més parlava, i com més parlava més se’m deshidratava la boca i més
necessitava beure; era un cercle viciós d’addicció desenfrenada. I els acudits que
explicàvem eren cada vegada més dolents, llevat que misteriosament ens partíem
més de riure.
El local s’anà omplint de gom
a gom. A prop de la nostra posició s’hi plantà un grup de tres noies que també bevien
i parlaven entre crits i riures. Vaig acostar-m’hi amb determinació i així
lligar amb alguna d’elles —el fet de no tenir parella em deslliurava de les
manilles nomenades fidelitat—. Tot seguit de dir-les que les convidava a una
copa, van mirar-me arrufant les celles i torçant els llavis en un clar gest de
rebuig. Probablement les hauria espantat la meva manera de parlar, ja que no
havia aconseguit el propòsit d’amagar rere la veu la borratxera que m’amarava el
fetge. Seguidament d’insistir-hi dues vegades més, les vaig veure marxar cap a les
escales que pujaven a un pis superior del mateix local. Humiliat, i amb els
amics acarnissant-se de mi, em vaig obstinar a no acabar la nit sense lligar-me
a una noia i vaig recórrer-me tot el pub a la caça.
Diverses negatives més tard, a
la fi vaig trobar una noia, bastant lletja he de reconéixer, que estava
disposada a acompanyar-me a casa. Tenia el cabell castany, la pell d’un blanc
nuclear i una petita berruga vora la comissura dels llavis. A aquelles hores, i
en el meu estat, la seva lletjor em semblà un tret ínfim. Durant el trajecte a
casa ens vam aturar pels portals i ens petonejàrem i grapejàrem com dos pervertits
en estat de llibertinatge, mentre li fotia mà li anava dient que era la meva vampiressa;
se m’havia acudit a raó de la pell blanca, és clar. I si jo anava molt begut, ella
estava totalment ofegada en alcohol. A mig camí de casa va començar a
trontollar i gairebé caiem els dos de nassos a terra. La vaig aferrar i vam
seguir caminant fent ziga-zagues. No obstant això, les aturades luxurioses als
portals persistiren i la vampiressa començava a descordar-se la brusa a cada
parada que fèiem. Jo la insistia a cau d’orella que aquella acció aniria a càrrec
meu l’instant en què els dos poséssim un peu al meu dormitori.
Pujant el carrer que enfila a
casa va ser quan vaig veure llum a una de les finestres del meu pis. Tot i la
temença inicial, em vaig envalentir cap allà i vaig obrir el portal després de
quatre intents frustrats d’encaixar la clau al pany. L’esforç de no fer soroll al
tancar-la va fracassar i l’escàndol de la porta de fusta en cloure’s va
ressonar en un eco inacabable per tot l’edifici. Aleshores vam pujar les
escales fins al segon pis amb notòria dificultat i vaig advertir que la porta de
casa era tancada i que no tenia signes d’haver estat forçada. Vaig suposar que
el lladre hauria entrat per la porta de la galeria perquè a l’estiu sempre la
deixava oberta.
El dring de claus i clauers
s’espargí a través del replà. Vaig fer un gest de silenci amb el dit sobre els
llavis i les claus van callar progressivament. Van caldre dos intents més per
obrir la porta del pis. Vaig manar a la vampiressa que esperés al replà —tot i
que començava a tenir els meus dubtes de què parlés o entengués el meu idioma—
i vaig entrar tot deixant la porta ajustada per no fer més soroll. Un cop a
dins vaig observar que la porta del dormitori estava tancada i que el llum de
l’interior es filtrava a través de l’escletxa de terra. Procurant ser el més
sigil·lós que el meu estat d’embriaguesa era capaç de proporcionar-me, vaig
creuar el passadís fins a la porta del dormitori i vaig acostar la mà sobre el pom
daurat per fer-lo girar. De primer se’m va relliscar i vaig propinar un cop sec
a la porta de manera indeliberada, però a la segona va anar la bona.
A l’interior del dormitori esperava
veure-hi de tot, menys el que hi vaig trobar:
—Hola, amor —em va dir la
Irene amb un fil de veu.
Tenia els ulls vermells i
inflats d’haver plorat. Estava asseguda al llit i a les mans subjectava el
porta retrats d’una foto dels dos a París. Va romandre una estona amb el cap
cot, absorta en la fotografia que acariciava amb els dits. Jo vaig guardar
silenci, limitant-me a fer esforços per sostenir-me dret i no balancejar-me com
un saltamartí.
—Avui t’he trobat a faltar —va
dir-me tot d’una.
—Jo també —va ser la meva
instintiva resposta d’hipòcrita consumat.
—Vull tornar, si em promets
que et controlaràs amb la beguda...
—T’ho prometo —vaig mentir.
—T’estimo —em va dir mentre
s’aixecava i em va abraçar.
De sobte vam percebre una
ombra al nostre costat.
Al marc de la porta del
dormitori s’hi recolzava la vampiressa en posició sensual, amb la brusa totalment
oberta i mostrant-nos els voluminosos pits. Va ser en aquell imprevist moment
quan la Irene rebia la meva estèril resposta:
—Jo també t’estimo.
FI