Quan em vaig despertar en aquella
habitació fosca, no recordava res de les darreres cinc hores. Els hematomes que
guarnien el meu cos se’m clavaven de dolor, com si em donessin cops de puny de
manera repetida, i no em permetien moure de forma ortodoxa.
Sentia el so llunyà d’un vàter del què
no s’havia tirat bé de la cadena. Més a la vora podia distingir veus d’homes
que parlaven de forma divertida, però no acabava d’entendre les paraules que
deixaven anar entre riures. Un d’ells em deia quelcom, però qui ho sap de què
em parlava. El cap em volia explotar a cada batec dolorós que m’etzibava un so
metàl·lic compassat eixordador. I les lleganyes que em consumien les pestanyes
no em deixaven veure amb claredat. Tot era borrós i gris.
Vaig tancar els ulls.
Després de despertar per segona vegada,
vaig tornar a escoltar les veus dels homes que reien sense parar. Conversaven
d’esport i de dones; aquest cop sí que ho distingia. El dolor al cos em
continuava impedint de moure amb normalitat i tan sols podia arrossegar-me pel
terra humit i brut de l’estranya i desconeguda habitació.
—Eh, tu, para ja de moure’t com un cuc!
—va dir la veu d’un d’aquells homes d’uniforme, mofant-se.
—Que-è? —Em costava articular paraula i
no podia acabar de formular la pregunta. Semblava que estigués emmetzinat i
balbucejava.
Els cops metàl·lics tornaren a
punxar-me el cervell. Vaig distingir com aquell home d’uniforme colpejava amb
un curt bastó uns barrots llargs i dobles que m’impedien sortir de l’habitació
on em trobava retingut.
—Qui-i? —Seguia sense poder articular
cap mot. Volia preguntar què feia en aquell lloc i qui m’hi havia dut.
—Mireu com s’arrossega! Ha! Ha! Ha! —va
dir un altre home d’uniforme, assenyalant-me amb un altre bastó (era una porra)—.
Sembla una serp llefiscosa!
—He vist serps més guapes que aquesta!
—va dir un tercer.
—És un cuc pudent —va dir el que havia
parlat primer de tots tres, i va deixar de riure per dibuixar en el rostre una
ganyota d’enuig—. Hauríeu d’haver vist la ferum que feia quan el vaig arreplegar
del carrer.
En dir això, vaig olorar-me la
samarreta esparracada i vaig fer una ganyota de repulsió. Seguidament vaig
tocar-me el cap encara humit i sedós per olorar-me la mà amb la qual havia
acariciat els meus llardosos cabells.
Pixum.
—S’havia pixat a sobre el molt beneit!
Ha! Ha! Quin tuf!
Els altres dos homes d’uniforme van
riure descaradament. El primer no va poder evitar sumar-se a la riallada.
L’escarni contra mi era ensordidorament insuportable i fastigosament vergonyós.
Jo no volia escoltar i em vaig tornar a quedar adormit a causa de la fatiga.
Quan a la fi vaig sortir de la garjola
de bon matí, els meus amics m’explicaren que aquella passada nit havia agafat
una bona borratxera i que no havia volgut tornar a casa. Ells havien marxat i m’havien
deixat to sol, ambulant per la perillosa festa nocturna de la ciutat. Imaginava
que aleshores hauria format part d’alguna pica baralla i m’haurien etxibat unes
bones bufetades i cops de puny; d’aquí vindrien els meus morats. I després
d’haver-me deixat inconscient, els maleïts se’m pixarien a sobre. Pensar en els
seus riures mentre em mullaven amb la seva mateixa orina em feia venir basques.
No vaig saber mai el que veritablement
va passar, perquè jo no vaig poder escoltar el policia que enraonava amb un
company quan me’l vaig creuar al vestíbul de comissaria un cop vaig marxar
d’allí:
—Aquell
jovenet que ara surt per la porta. Sí, sí, el de la samarreta esparracada —va començar
a explicar el polícia—. S’ha passat aquí
tota la nit, l’hauries d’haver vist ahir. Ha! Ha! Ha! Patrullava amb l’Eduardo
pel barri del Born i em trobo amb aquest noi cridant a ningú. Caminava
zigzaguejant, trampejant com podia i esparracant-se tot sol la samarreta. Se
l’agafava amb les mans i se l’estripava amb virulència. “Veniu aquí bèsties del
dimoni!” deia amb una cadència de borratxo perdut. Ha! Ha! Ha! Aleshores va abaixar-se
els pantalons i els calçotets fins als turmells i va començar a colpejar-se de
cap contra els fanals, contra les parets, les papereres, bancs... tot el que
trobava pel camí. Si no se li creuava cap obstacle amb el qual xocar-se tot
sol, ell ho arreglava anant-hi expressament i picant-s’hi amb força. “Eh! Tu!”
vaig cridar. En aquell moment l’Eduardo havia buscat un bar on poder anar al
lavabo. El noi es va girar cap a mi, va fer una ganyota d’espant i va voler
pitjar a córrer. Es va desestabilitzar en enredar-se amb els seus propis peus,
i amb els pantalons baixats, i va caure de morros a terra. Quan vaig arribar el
noi s’havia acabat de pixar i estava bocaterrosa, inconscient, sobre un bassal
pudent de pixum. Ha! Ha! Ha! Difícil de creure, oi?
FI