Conill per sopar

Era l’any 1938. Les maletes al rebedor, enllestides per fer camí lluny de casa.
Després de dinar conill, les dues filles petites i escanyolides jugaven rialleres a fora l’eixida. La mare se les mirava i les seves rialles se li filtraven dins l’oïda com una música discordant. No sabia si era bo per elles aquella desconeixença de la crua realitat en l’entorn; de la matança, de les bombes. De la guerra. És clar que sabien que passava alguna cosa greu, però tal vegada no eren prou conscients de la magnitud de la tragèdia de la qual eren testimonis.
Va recordar veure-les amagades a sota de la taula, després de sentir el so punyent de les moltes sirenes que omplien les fàbriques del poble. I l’eixordadissa les havia obligades a tapar-se les orelles amb les dues mans:
—Manteniu la boca oberta! Manteniu la boca oberta! —Cridava la mare. No volia que les hi rebentessin les orelles, com havia sentit dir a algú del poble. Però el brogit dels avions sobrevolant el cel, i de les bombes caure, emmudient qualsevol altre so i les nenes tan sols la podien veure bellugar els llavis i els braços de manera frenètica.
—Nenes, s’ha acabat jugar —va dir la mare tot d’una, després que el seu cap tornés al present—. Hem de marxar.
—On anem, mama? —va preguntar la filla gran.
—Lluny, molt lluny.
—Amb el papa? —va dir la petita.
Una llàgrima va recórrer la galta de la mare. Els llavis i les mans li van tremolar abans de respondre:
—És possible que, allà on anem, ens trobem el pare.
Feia molt de temps que no rebia notícies del marit. Abans de marxar a lluitar per la República va deixar ben clar a la seva esposa que, si les coses es torçaven al poble, agafessin les maletes i partissin cap a França. I com que els avisos de bombardejos havien estat molt més continus els darrers dies i els Nacionals s’aproximaven a la província, va creure que ja havia arribat l’hora de marxar. També l’havia ajudat a decidir-se l’aterridora creença que el seu marit ja estaria mort.
Va manar a les nenes d’obrir la porta i la van obeir.
—Tornarem aviat? —van preguntar ingènues.
—No ho sé —va mentir.
Amb les maletes aferrades a ambdues mans va donar una darrera ullada a la que era casa seva. La imatge li evocà a les dues menudes perseguint-se l’una a l’altra al voltant de la taula i al seu marit assegut al balancí, fumant la pipa i llegint el diari. Ho veia com una pel·lícula que passava davant seu a càmera lenta i plena de llum i de colors vius. La imatge s’esvaí i l’estança es va quedar en la penombra. Va posar la vista al carrer. Alguns dels veïns anaven i venien amb maletes i sacs per també fer camí a França. Les filles l’esperaven a la vorera.
—Nenes —va dir de sobte—, entreu a casa.
Les petites es van mirar encongint les espatlles i entraren en silenci. La mare va tancar la porta, va deixar anar les maletes i va fer lliscar la mà sobre la taula com si es disculpés per haver volgut abandonar-la. Després també la va passar per les cadires, el balancí i la resta de mobles.
A la casa tan sols s’hi va respirar silenci fins que va caure el vespre:
—Nenes —va dir la mare—, el sopar és a taula.
—Què hi ha? —va preguntar la filla gran.
—Conill.
—Una altra vegada?

Van rebre notícies del pare al cap d’un mes. Va ser ferit a l’Ebre i l’havien traslladat a un hospital de campanya d’un dels pobles adjacents. Abans de sortir a fer-li una visita a l’hospital —un llarg trajecte a peu de quatre hores—, la filla gran va descobrir al veí caçant un gat. Va veure com l’agafava pel coll i li partia sense escrúpols.
Des d’aquell dia, i fins que morí de vella, no tornà a menjar conill mai més.

FI